Traiguera és un municipi del País Valencià a la comarca del Baix Maestrat. Limita amb Sant Jordi, Cervera del Maestrat, La Jana, Canet lo Roig i Sant Rafel del Riu a la comarca del Baix Maestrat i amb Ulldecona a la comarca catalana del Montsià.
El poble té una important tradició alfarera, ve heretada de l'època dels Ibers, passant pels romans fins als nostres dies. Els forns són de construcció àrab en els quals antigament es realitzaven les teules. Encara que avui dia només queda un mestre terrisser, en el passat es comptaven amb més de trenta forns de ceràmica.
La seua tradició, que apareix documentada ja al 1392, perdura al llarg dels segles. La geologia del terme municipal, ric en argila a cel ras, va permetre al llarg del temps el desenvolupament d'una indústria artesanal que donava faena a moltes famílies sense altres recursos més profitosos, cosa que els permetia guanyar-se la vida sense haver de treballar per altri. Els canterers constituïen un grup social característic dins la societat local, amb unes pautes de cohesió marcades per l'aprofitament comunal de recursos com ara l'argila, l'aigua i la llenya, i d'instal·lacions imprescindibles com els forns. A l'ajuda mútua, que era operativa sobretot a l'hora de coure l'obra, s'hi sumava una organització d'arrel menestral que tenia en Sant Jaume el catalitzador festiu. Mitjançant les seues formes de treball, la manera de viure i de relacionar-se, amb la seua festa i la seua capella de Sant Jaume, situada en un punt neuràlgic de la trama urbana de la vila, i amb la seua dansa, els canterers determinen bona part del ritme vital de la Traiguera del segle XX. Avui aqueix ritme vital no és més que memòria. De la mateixa manera que els canterers van ser durant segles uns dels protagonistes destacats de la vida de Traiguera, les transformacions econòmiques, socials i culturals de la segona meitat del segle XX, afegides a inèrcies endèmiques del mateix ofici, en van determinar la quasi desaparició, i també van provocar la decadència definitiva d'una manera de viure i d'unes formes culturals que el poble ha preservat únicament com a element identitari. Però deixant de banda que algunes formes de terrissa hagen passat a representar allò que pot considerar-se traiguerí, la tradició dels canterers atresora encara un patrimoni material i cultural distintiu que es mereix ser preservat i recuperat per al coneixement i el gaudi de les generacions futures.
Entre la ceràmica més tradicional destacarem: “els cànters, les cantrelles, el marraixó, el caduf, el cosi, el gibrell...”.
El poble té una important tradició alfarera, ve heretada de l'època dels Ibers, passant pels romans fins als nostres dies. Els forns són de construcció àrab en els quals antigament es realitzaven les teules. Encara que avui dia només queda un mestre terrisser, en el passat es comptaven amb més de trenta forns de ceràmica.
La seua tradició, que apareix documentada ja al 1392, perdura al llarg dels segles. La geologia del terme municipal, ric en argila a cel ras, va permetre al llarg del temps el desenvolupament d'una indústria artesanal que donava faena a moltes famílies sense altres recursos més profitosos, cosa que els permetia guanyar-se la vida sense haver de treballar per altri. Els canterers constituïen un grup social característic dins la societat local, amb unes pautes de cohesió marcades per l'aprofitament comunal de recursos com ara l'argila, l'aigua i la llenya, i d'instal·lacions imprescindibles com els forns. A l'ajuda mútua, que era operativa sobretot a l'hora de coure l'obra, s'hi sumava una organització d'arrel menestral que tenia en Sant Jaume el catalitzador festiu. Mitjançant les seues formes de treball, la manera de viure i de relacionar-se, amb la seua festa i la seua capella de Sant Jaume, situada en un punt neuràlgic de la trama urbana de la vila, i amb la seua dansa, els canterers determinen bona part del ritme vital de la Traiguera del segle XX. Avui aqueix ritme vital no és més que memòria. De la mateixa manera que els canterers van ser durant segles uns dels protagonistes destacats de la vida de Traiguera, les transformacions econòmiques, socials i culturals de la segona meitat del segle XX, afegides a inèrcies endèmiques del mateix ofici, en van determinar la quasi desaparició, i també van provocar la decadència definitiva d'una manera de viure i d'unes formes culturals que el poble ha preservat únicament com a element identitari. Però deixant de banda que algunes formes de terrissa hagen passat a representar allò que pot considerar-se traiguerí, la tradició dels canterers atresora encara un patrimoni material i cultural distintiu que es mereix ser preservat i recuperat per al coneixement i el gaudi de les generacions futures.
Entre la ceràmica més tradicional destacarem: “els cànters, les cantrelles, el marraixó, el caduf, el cosi, el gibrell...”.
La seva funcionalitat anava sempre lligada a les tasques diàries: com per exemple els cànters i cantrelles per transportar l'aigua de les fonts a les cases, el marraixó per l'aigua de beure, el cossi per emmagatzemar aigua o per rentar, el gibrell era present a la matança del porc.
S'aplicava una senzilla decoració fent traços amb pinzell i una terra que portava òxid de ferro.
A les imatges següents podem veure les sínies de cadufos, aquests anaven nugats a una roda circular de ferro i mitganjan un enginy mogut per la força animal es treia l'aigua dels pous. Al girar la sínia, tant com pujaven els cadufos l'aigua rajava dins dels altres, i en tombar descarregaven l'aigua dins una pica situada davant la roda d'on es canalitzava, generalment per regar els horts.
Patrimoni
terrisser de Traiguera
Set-cents
anys de canterers
Traiguera
es mereixia tenir un llibre d’aquesta temàtica
Joan Ferreres i Nos va realitzar un gran treball amb el llibre ¨Patrimoni terrisser de Traiguera. Set-cents anys de canterers”.
Traiguera ha estat una vila poderosa, noble, magnànima, esplendorosa i singular al llarg de molts segles. Precisament, un dels elements que millor li dóna aquesta singularitat era i és la terrissa tradicional. Aquesta tradició ha estat l'herència d'altres cultures anteriors i s'ha conservat gràcies a la tasca diària de molts traiguerins que han sabut potenciar, conservar i transmetre de pares a fills aquesta cultura artesana i la fama de bons canterers. És un llibre específic dels artesans de l'argila, abastament documentat i sobre la història dels terrissers de Traiguera. Parlem de terrissers perquè sempre hi ha hagut canterers, rajolers i teulers que treballaven amb argila i per tant no podem parlar només dels canterers. És la història de centenars de traiguerins anònims que comença al segle XIV fins a l'actualitat i per aquesta raó el subtitulem “Set-cents anys de canterers”. Està presentat per etapes i cadascuna en el seu context demogràfic, econòmic, social, polític i religiós. El llibre conclou amb un estudi de les principals famílies terrisseres d'aquests set-cents anys i una reflexió sobre el valor patrimonial d'aquesta professió per tal que la vila puga tenir un museu digne dels canterers.
